Tharros

Image: 

 

 

Sa tzitade de Tharros est in sa punta meridionale de sa Penìsula de su Sinis, una regione chi giai dae su de IV millènnios a.C. est interessada dae sa presèntzia de s’òmine. Sa tzitade est istada fundada forsis a sa fine de su de VIII sèculos a.C. dae is Fenìtzios in unu logu giai frecuentadu in su tempus de is nuraghes.
De sa fase fenìtzia, de sa cale non si connoschet s’abitadu, abarrant pagas testimonias chi pertocant prus che totu su setore funeràriu e votivu. Is tumbas a intzineratzione de Capu Santu Marcu e de s’àrea de Santu Giuanne de Sinis fiant connotas giai dae s’Otighentos, mentres is materiales prus antigos de su tophet, su santuàriu fenìtziu-pùnicu tìpicu a chelu apertu cun in intro is urnas chi cuntenent is restos intzinerados de is pitzinnos e de is animales sacrificados e is istelas, beras insignas de perda cun su sìmbulu o s’immàgine de sa divinidade, nos mustrant unu santuàriu giai ativu in su de VII sec. a.C.

In sa segunda metade de su  sèculu VI, tempus de cambiamentos mannos non solu in Sardigna pro sa prevalèntzia de sa polìtica espansionìstica de Cartàgine, Tharros non fuet a sa conchista sua. A partire dae custu momentu s’assistit a sa monumentalizatzione de sa tzitade, cun su faimentu de edifìtzios meda, e in intro de custos  su chi ddi narant tèmpiu monumentale o “de is semi-colunnas dòricas”, e de sa muràllia manna afortigada chi amparat sa tzitade dae possìbiles atacos dae terra; su tophet, chi immoi est in intro de su logu afortigadu, sighit s’atividade sua; in su giassu luego a ovest de cussu, s’impiantat a s’acabu de su V sec. a.C. unu cuartieri artesanale de importu, ispetzializadu in is traballos de ferru. De edade pùnica sunt is tumbas a càmera iscavadas in sa roca de Capu Santu Marcu e, prus a nord, a canta a su villàgiu modernu de Santu Giuanne de Sinis. Custas, fatas cun un’intrada, pro su prus cun un’iscalinada, e cun un’aposentu sepulcrale sìmplitze meda, regolliant is mortos, bortas meda postos cun corredos ricos. Pròpiu dae custas tumbas benint repertos meda chi oe sunt costoidos in is prus mannos museos sardos, italianos e istràngios.

A partire dae sa cunchista romana de sa Sardigna (238 a.C.) comintzat unu cambiamentu mannu chi at a acabare ebia in edade imperiale.

A s’edade repubblicana (II sec. a.C.) est atribuidu s’acontzu de is afortigamentos de Murru Mannu, cun unu muru de perdas mannas de basaltu e contramuros a foras, chi delìmitat unu fossu largu e profundu. Pro su chi pertocat is edifìtzios de cultu, est particulare su chi ddi narant “tempietto K” (II sèculu a.C.).
 

Comente si siat est in edade imperiale chi sa tzitade mudat meda. Si torrat a assentare totu sa tzitade e fàcia a su II sèculu d.C. is istradas sunt dotadas de unu pamentu de basaltu, cun unu sistema de fognas bene fatu chi assegurat s’ismaltimentu de is abbas biancas. Si fràigant edifìtzios pùbblicos monumentales meda, intre de custos tres impiantos termales e un’istrutura definida dae s’iscoberridore suo “castellum aquae” pro su cullegamentu possìbile cun s’acuedotu. Pro su chi pertocat is àreas funeràrias, custas sunt prus mannas de cussas de su perìodu de in antis; is necròpolis pùnicas de Capu Santu Marcu e de Santu Giuanne sunt ancora frecuentadas, a manera particulare in is primos sèculos de sa conchista romana, ma s’assistit a un’ismanniamentu de custas, in su primu casu ocupende totu s’istmu, sa parte otzidentale de Santu Giuanne e Murru Mannu, in su segundu movende a cara a s’internu, cun atestatziones de importu fintzas in su logu in ue in su V sèculu d.C. ant a fraigare sa crèsia de Santu Giuanne. In edade pàleo-cristiana e altu-medievale is edifìtzios romanos printzipales, e in particulare is termas, sunt sugetas a acontzos. A dolu mannu s’ispògiu de is istruturas antigas, fatu pro sèculos meda, at cumprumìtidu sa ricostrutzione de custa fase tarda de s’istòria de Tharros. Ischimus de una decadèntzia lenta, fintzas pro neghe de is incursiones de is Saratzenos e de un’ispopulamentu lentu, mancari sa sea de su Pìscamu siat abarrada ancora pro tempus meda in sa tzitade.

Est in su sèculu XI, in su 1071, chi sa sea de su Pìscamu est istada trasferida a Aristanis, decretende sa fine de su tzentru antigu.

In su 2001 sunt istadas fatas indàgines noas in sa necròpoli meridionale, famada ca in s’Otighentos ddu ant agatadu s’oro de Tharros. S'àrea funerària, impreada dae sa comunidade de Tharros dae su tempus de is fenìtzios finas a cussu de is romanos, est fata dae istruturas, iscavadas in sa roca, a tofu sìmplitze o de su tipu  a càmera ipogèica, cun unu passadissu a iscalinas. Sa missione de iscavu, fata dae s’ Universidade de Bologna e dae sa Subrintendèntzia Archeològica, paris cun s’Universidade de Casteddu, at bogadu a campu partes meda de s’àrea funerària antiga in ue ant agatadu corredos ricos de is rituales funeràrios, in particulare de edade pùnica. Ant agatadu materiales de tzeràmica meda, a bortas intreos, amuletos, prendas e ogetos de metallu fatos a manu de impreu rituale o pràticu chi, a pustis de un’istùdiu atentu e restàuru, ant a èssere espostos in su Museu Tzìvicu de Crabas.

(M.G.S.)

 

Tipo di notizia: 
notizie